El dia a dia de l'educació

Els que feim El dia a dia de l’educació hem arribat a una conclusió sorprenent per a noltros mateixos i que volem compartir. Començam a tenir més informació de la realitat educativa a traves de la lectura de blocs que pels diaris o altres mitjans de comunicació. Si es vol és una informació més desordenada però més diversa, plural i viva. És suficient a posar la paraula educació en distints idiomes al cercador de blocs de Google i pegar una ullada als darrers comentaris publicats per saber quins són els problemes que interessen, l’estat d’opinió dels col·lectius docents o com es valoren les actuacions dels governants. El món dels blocs, com tots els sistemes de comunicació, exigeix una lectura crítica però la informació que es pot trobar comença a ser molt rica i variada, proporciona enllaços a altres informacions i permet tenir una visió més real de la realitat i de l’opinió en relació a molts de temes i no tan sols dels educatius.

Advertència prèvia: aquest comentari inclou fragments que poden ferir la sensibilitat de les persones intel·ligents. No voldríem fer propaganda dels arguments de la dreta més reaccionaria però per complementar el comentari anterior en relació a la segregació de nins i nines a l'escola, podem presentar alguns dels arguments del pensament més reaccionari que, més que les raons científiques, fonamenten aquestes mesures.

Un dels teòrics de més prestigi entre la dreta més reaccionaria, Pio Moa, escrivia a principis del 2004, en una article publicat a Libertad Digital, aquest comentari que posava en boca d'un professor que comentava l'actualitat educativa:

No vos podem posar l'enllaç a l'article ja que l'han eliminat de l'hemeroteca de la publicació, o no l'hem sabut trobar, però va aparèixer el diumenge 15 de febrer de 2004. Pels que creguin que el mos hem inventat vos podem donar un altra mostra d'aquestes idees, que sí que trobareu. Es tracta de l'article del mateix Pio Moa titulat "Las niñas ya no cantan" publicat el 24 d'abril del 2002 en el que es diu:

" A veces niños y niñas jugábamos juntos, pero no con frecuencia. Una chica, Mari, algo marimacho, solía venir con nosotros, y un chico, Nené, prefería ir con las niñas. Cuando Nené estaba con nosotros, le gustaba jugar a bandidos que raptaban a una princesa, y él quería ser la princesa. Me han dicho, no sé si será cierto, que de mayor se ha hecho pedagogo de ideas avanzadas, y predica que a los niños se les acostumbre a jugar con muñecas y a las niñas con mecanos, a fin de fomentar la igualdad y prepararlos para el mundo que viene".

A la vista d'aquestes idees algú pot creure que la segregació de nins i nines a les escoles es pugui justificar en arguments científics. A, per cert, tindríem un terrible remordiment si haguéssim provocat la vostra curiositat per consultar Libertad Digital. A més des d'ara demanen disculpes si hem comes un delicte contra la propietat intel·lectual del senyor Moa. El bloc dels apòstates mallorquins fa també referència a la idees que sustenta aquesta segregació reproduint un fragment de la pàgina del Legionarios de Cristo, associació que impulsa el projecte de col·legi.

El tema de si la segregació escolar de nins i nines afavoreix el rendiment acadèmic és un tema de debat antic que apareix ara a Mallorca amb l'anunci que es vol crear un col·legi, d'ideologia conservadora, en el que nins i nines estiguin en aules separades. No existeix cap estudi fiable que demostri d'una forma definitiva que la segregació de sexes a l'escola millori els rendiments acadèmics. També és cert que l'escola mixta per ella tota sola no és cap garantia d'una educació que formi en la igualdat d'homes i dones. Podria ser acceptat fins hi tot que, en determinats moments de l'activitat acadèmica i en edats concretes, la separació de nines i nins pogués tenir efectes positius. És per aquest motiu, que a la nostra legislació, no esta expressament prohibida la segregació, de forma que es pugui aplicar en ocasions concretes inspirades en criteris pedagògics i de forma excepcional. La segregació sistemàtica, per totes les activitats, en totes les matèries i a totes les edats és una aberració que no es justifica més que en principis ideològics ultraconservadors que qüestiona la igualtat dels homes i les dones. Uns principis que no es poden encobrir amb les conclusions d'alguns estudis que, si han demostrat alguna cosa, és que aquesta discriminació tan sols pot millorar alguna cosa aplicada a determinades activitats en edats determinades i que pel contrari, la seva aplicació sistemàtica causa greus problemes no tan sols pel rendiment acadèmic sinó especialment per la formació en valors.

Al nostre anterior comentari afirmaven que l'escola concertada, no sempre compleix -hi ha excepcions molt notables - amb la funció social que justifica el seu finançament públic. Alguns dels nostres lectors, als que agraïm el seu interès, ens han demanat dades concretes.

Una de les dades que ens indicaria el grau d'obertura social dels centres concertats, és la distribució dels alumnes estrangers entre els centres públics i privats. D'acord amb les dades del MEC, (podeu mirar l'apartat d’estadístiques d'ensenyament a la pàgina web del MEC) a Balears, el curs 2003-2004, un 64,6% de tots els alumnes estan escolaritzats a l'ensenyament públic, un 30% als concertats i un 5,4 als privats no concertats. Pel que fa a l'escolarització dels immigrants un 80,8 van a l'escola pública i un 19,2 a la privada. Si miram la proporció d'alumnes estrangers per 1000 alumnes escolaritzats ens troban que a Balears hi havia el curs 2003-2004, 142,3 en centres públics d'infantil i 46,1 en els privats del mateix nivell. Als centres de primària per cada 1000 alumnes a l'ensenyament públic, 155,8 eren estrangers mentres que als privats, tan sols eren 59 i a ESO, de cada 1000 alumnes, als centres públics, 128,9 són estrangers i tan sols 56,7 als privats. S'ha de dir que a Balears, el nombre d'alumnes immigrants és, juntament amb la Comunitat de Madrid, un de les més alts d'Espanya. Aquest creixement, provocat a Balears per la població immigrant, és una de les causes que sigui necessari crear nous centres. La descompensada distribució dels alumnes estrangers entre centres públics i concertats que es dóna a tota Espanya, ja va ser denunciada fa alguns anys pel defensor del poble en un dels seus informes.

Si consideram un altre sector d'alumnat, com és el de necessitats educatives especials, ens trobam que al conjunt d'Espanya -no hem trobat les dades de Balears- per cada mil alumnes escolaritzats en centres ordinaris, n'hi ha 26 als centres públics i 11 als privats. Cal dir que ha Balears, i al conjunt de l'Estat, la participació del sector privat en l’escolarització d'alumnes amb necessitats educatives especials es dóna més amb centres específics que no amb centres ordinaris.

Creim que aquestes dades posen en evidència que, malgrat les normes legals, els alumnes amb més necessitats específiques no es distribueixen proporcionalment entre tots els centres finançats amb fons públics i segueixen existint mecanismes que els decanten majoritàriament cap els centres públics. Un d'aquests mecanismes de selecció és el construir els centres en llocs de poca demanda social de forma que es necessiti transport per assistir-hi.
Com és poden justificar avantatges finançades amb diners públics a centres que es volen construir a un Parc Bit lluny dels nuclis habitats?. Els que feim El dia a dia de l'educació no estam contra totes les escoles que no siguin estatals però el finançament públic i els avantatges que impliquin despesa pública s'han de reservar per aquells centres que, públics o privats, volen atendre les demandes socials més necessàries i especialment per aquells que, sense trampes, compleixen amb el compromís constitucional. Seguirem aportant dades pel debat.

El tema de la convivència als centres escolars, o de la disciplina, com diuen alguns, és un tema d'actualitat. La forma de intervenir en aquesta problemàtica mostra, en moltes ocasions, la poca capacitat dels nostres sistemes educatius per fer front als reptes que tenen plantejats. Al mateix temps el tractament que donen els mitjans de comunicació a les noticies sobre la convivència als centres escolars posa en evidència la falta de rigor amb que són tractats molts dels temes que afecten a l'educació. Alguns consideren que els problemes de convivència han de ser enfrontats amb ma dura i acaben proposant l'expulsió dels alumnes problemàtics. En alguns centres, hi ha alumnes que passen més temps expulsats que escolaritzats en una demostració clara de fracàs absolut del sistema educatiu. D'altres pel contrari, proposen que els problemes de convivència rebin una solussió educativa, com es el cas del informe que ha fet públic el Consejo escolar de Andalucia titulat "La convivencia en los centros educativos" al que vos hem enllaçat. Com una sol·lució alternativa, i molt més racional i educativa, a les expulsions, el CEA proposa la creació d'aules de convivència de les que diu:

Durant el període republicà, Catalunya va tenir una escola pionera arreu d'Europa. La revista Sàpiens de gener del 2006 ens parla de qui van ser els mestres de la República i de quins foren els seus ideals. Des dels antecedents de les acaballes del segle XIX fins a la seva destrucció, després de la victòria franquista, el dossier de Sàpiens mostra la important tasca pedagògica que van dur a terme aquells milers de mestres republicans, fins i tot en els anys difícils de la guerra civil.
Amb la col·laboració de Salomó Marquès de la Universitat de Girona; de Sara Blasi, responsable de relacions Interdepartamentals del Departament d'Educació de la Generalitat de Catalunya i de Mariona Ribalta de l'Institut d'educació de l'Ajuntament de Barcelona, aquest dossier de Sàpiens, ens mostra com l'educació al règim republicà, va esdevir una eina fonamental de la igualtat social i una peça fonamental per formar ciutadans lliures.

La societat dels inicis dels segle XXI es véu afectada per dos fenòmens que poden repercutir poderosament en el camp educatiu: el de la mundialització i el de la conseqüent uniformitat dels models culturals. La creixent immigració que vivim a les Balears trenca amb la homogeneïtat tradicional de la societat i imposa el contacte i la convivència amb cultures, religions i llengües diferents. Al mateix temps, la mundialització, la mercantilització de la cultura i la concentració dels mitjans de comunicació, imposen uns models culturals estandarditzats. El gran repte és el de trobar mecanismes i sistemes de participació social per construir noves identitats col·lectives, que cohesionin i integrin, però que no suposin l’anulació de la diversitat cultural. La construcció de societats plurals, obertes i tolerants no es pot basar en l’aniquilació i dissolució dels trets culturals propis sinó en la construcció d’un consens bàsic en torn a uns valors comuns que han de ser respectats per tots sense que això impliqui renunciar a la pròpia cultura i identitat. En una societat com la nostra, cada vegada més diversa, que a més pateix un procés de anormalitat cultural, és urgent plantejar el debat sobre com hem de construir la nostre futura convivència i obrir espais que permetin el diàleg intercultural i el coneixement dels altres. Cal crear el sentiment de pertinença a una societat compartida i lluitar contra la "guetització" a partir del respecte als altres, de la convergència cultural i de la cultura pública comuna. Per afavorir aquest debat i la reflexió són útils documents com La diversitat cultural. Documents per la reflexió i el debat obra coordinada per Rafel Puigserver Pou i Sabastià Serra Busquets i publicat a la seva col·lecció de documents digitals, pel Centre d'Estudis de Documentació Contemporànea i que vos recomanam. El CEDOC, que té el suport de la UIB i de la Fundació Sa Nostra, i que dirigeix Sebastià Serra, fa amb aquesta obra una important aportació al debat

El volum 18, de la Col·lecció Estudis Socials de la Fundació La Caixa esta dedicat a: Els sistemes educatius europeus ¿Crisi o transformació?. És un estudi dirigit per: Joaquim Prats i Francesc Raventós amb la coordinació de Edgar Gasòliba i la col·laboració de: Robert Cowen Bert P. M. Creemers Pierre-Louis Gauthier Bart Maes Barbara Schulte Roger Standaert

Tal com es diu a la introducció:

Es tracta d’un treball que analitza, des de diferents àmbits i perspectives, alguns dels principals problemes que pateixen els sistemes educatius, alhora que procura que l’anàlisi serveixi per descobrir si es perceben i es consideren com a crisi els múltiples canvis, tensions i, sobretot, processos de transformació dels sistemes educatius europeus. És evident que la major part dels problemes són comuns a la majoria de països, com també posa en relleu el present estudi que hi ha llocs en què s’han trobat vies de solució i formes d’organització que resisteixen millor els continus canvis i exigències que fan trontollar els fonaments tradicionals de l’educació reglada. Els sistemes educatius europeus ¿Crisi o transformació? és una invitació a la reflexió, al debat i a la comparació, que pretén acostar-nos a un coneixement de la problemàtica educativa, a fi de suscitar idees per a la seva modernització i millora. Aquest estudi és, per tant, un bon instrument per tenir una perspectiva més, l’educativa, que permetrà una millor anàlisi del present i aportarà idees per poder actuar de cara al futur.
La publicació inclou l'anàlisi dels sistemes educatius holandès, flamenc (Bèlgica), alemany i espanyol.

UNESCO ha llançat fa pocs dies un nou portal per a compartir la informació sobre projectes i activitats d'alfabetització en tot el món. Serà desenvolupat progressivament gràcies a la contribució dels implicats en treballs d'alfabetització a tots els nivells.

La col·laboració entre el Consell de Menorca i el Consell Escolar de Menorca ha permès la publicació de dues interessants obres sobre temes educatius. La primera és l’estudi de Marc Genestar titulat: Escoles de persones adultes, una bona inversió? L’altra és la titulada: El Coneixement escolar del sistema polític de Menorca. La primera d’aquestes obres té com objectiu posar en evidència la importància social, cultural i econòmica de la formació dels adults, un nivell de formació que ha rebut sempre a una especial atenció i que compte amb una llarga tradició i reconeixement a Menorca. Un magnífic estudi que constata una vegada com l’educació és sempre una bona inversió per a les persones i les societats, un element de cohesió social i de progrés personal.
La segona de les publicacions esmentades, esta feta pel, sempre actiu, Moviment de Renovació Pedagògica de Menorca i dirigit per Pilar Benejam. El treball és una convidada a la reflexió demostrant el baix nivell que tenen els alumnes de primària i secundària del món polític, institucional i cívic de Menorca. Les conclusions de l’estudi reclamen un major acostament de les instàncies públiques i polítiques als escolars i en general a la ciutadania. I també fa evident la necessitat d’intensificar l’educació per a la ciutadania. Una formació que no pot ser un cúmul de continguts sinó una iniciació a la participació ciutadana que desvetlli els valors i faci sentir l’esperit cívic necessari per aconseguir que els més joves, els futurs ciutadans, puguin construir una societat més sòlidament democràtica.

Sembla que al PP. l’assessori el seu enemic, almenys en la seva estratègia amb el projecte de LOE. Després de fer tant de renou en contra de la nova llei, bona part de les seves bases socials pacten amb el govern a canvi de més diners per a l'escola privada i els deixen amb el cul a l'aire. Ara, seguint amb la maniobra de fer fum i renou, diuen que a les comunitats autònomes governades pel PP. es seguirà un model educatiu diferent. Proposen més matèries comunes, exàmens de setembre, més finançament de l'escola pública i avaluacions externes dels centres. Què volen dir?, doncs, res en concret. Que desenvoluparan la llei d'acord amb els seus principis polítics, això ja era cosa esperada. Però, intencionadament o no, comuniquen la impressió que, després de defensar amb ungles i dents la unitat del sistema i de criticar la possibilitat que pugui haver-hi distints sistemes educatius a cada autonomia, ara són ells que fan perillar aquesta unitat. En realitat ni una cosa ni l'altra són certes.
D'acord amb la Constitució,totes les comunitats autònomes tenen amplies competències en matèria d'educació, les lleis educatives de l’Estat són tan sols un marc que ha de permetre fer polítiques educatives pròpies a cada CC.AA d'acord amb la seva realitat social, econòmica i cultural. Ara, els del PP., han hagut de rectificar i aclarir que no volen trencar la unitat, sinó garantir més cohesió i uniformitat. Encara pitjor, ara el missatge és que volen renunciar a les competències de les CC.AA. i en lloc de fer una política educativa d’acord amb les necessitats de les societats que governen, es dobleguen a una l’estratègia partidista. Es a dir, en lloc d’escoltar a la comunitat educativa: professorat, pares, alumnes, que d'acord amb la Constitució tenen dret a intervenir en la gestió de l'educació, i de valorar les necessitats concretes, seguiran les directrius uniformadores marcades pel PP. Algun dia el polítics deixaran de jugar amb l'educació i es posaran a fer feina per resoldre els problemes?.