Reflexió post manifestació
educa | 13 Novembre, 2005 22:23
Dissabte milers de persones es varen manifestar a Madrid en contra del projecte de Llei Orgànica d’Educació. Ha estat una manifestació perfectament preparada amb un gran suport d’alguns mitjans de comunicació i al que, fins hi tot, hi han contribuït un bon nombre de blocs. Els motius confessats de la manifestació han estat els de defensar la llibertat d’ensenyament, el dret dels pares a triar centre educatiu i l’exigència de l’ensenyament de la religió als centres docents. Una lectura del projecte de llei demostra clarament que cap d’aquestes qüestions esta en perill. La llibertat d’ensenyament, fins hi tot entesa en un concepte tant restringit com el de llibertat d’empresa o llibertat per crear centres educatius, no perilla gens. És més l’actual sistema, que la llei manté, no tan sols respecte aquest dret sinó que el garanteix amb diners públics. El dret dels pares a triar centre educatiu, sempre que sigui possible, queda també clarament recollit. La presencia de la religió catòlica - són els únics que han donat suport a la manifestació- esta perfectament garantit i privilegiat en relació a altres opcions religioses, al projecte. Fins hi tot, en contra d’un sector important de la població que considera que l’ensenyament de la religió hauria de ser una qüestió de la família o de les mateixes organitzacions religioses, els centres docents hauran d’oferir de forma obligatòria una assignatura de religió. Quins era doncs el autèntics motiu de la manifestació?. En primer lloc desgastar al govern. En segon lloc defensar uns negocis que aporten a les organitzacions i associacions catòliques molts de diners i assegurar la seva expansió a consta de l’ensenyament públic. En tercer lloc, debilitar l’actuació pública en el camp de l’ensenyament, que és una forma de reforçar el paper dels col·lectius privilegiats. Un altra reivindicació movia als manifestants. La d’exigir un ensenyament de qualitat. Amb aquesta sí que hi estam tots d’acord. Però haurien de veure que comporta aquesta qualitat i que s’amaga al rerefons aquesta paraula en cada cas. Si per qualitat entenem que alguns, els que tenen famílies que els hi donen suport i bones condicions econòmiques i social, puguin treure bones notes a uns exàmens amb preguntes que no tenen res veure amb el que realment necessitarà un futur ciutadà, jo no estic d’acord. Si aconseguir aquesta qualitat implica fer fora de l’escola els que tenen problemes, els que tenen alguna discapacitat, els immigrants, i tots els que no s’adapten a un model d’escola del segle XIX, en jo que no contin. Si per qualitat entenem una escola que aconsegueix realment aportar aquells coneixements que són necessaris per integrar-se en la societat, per ser millors ciutadans, una escola que és capaç de motivar als alumnes a l’estudi, que compensi les diferències socials i les mancances individuals, que cohesioni socialment, ja estic d’acord. En sembla que el que demanaven els manifestants de dissabte era aquella qualitat que garanteixi el prestigi social d’una minoria. El tema de la lluita contra l’anomenat fracàs escolar és una qüestió molt complexa que, malauradament, ni el projecte de llei ni les propostes dels manifestants resoldran. Però això ja són figues d’un altre paner.