El dia a dia de l'educació

Estam perduts en el doble sentit que té l’expressió: derrotats i sense saber on anam. Cal ser prudents amb un projecte de llei orgànica d’educació que encara esta en tràmit parlamentari, però, pel que sembla, no aman pel bon camí. El gran debat que s’havia de fer sobre l’educació a acabat en crits i confusió intencionada. Al final més que pacte sembla que s’arribarà a una pasterada de interessos que res tenen a veure amb la recerca de la qualitat educativa ni amb els objectius d’aconseguir l’equitat. El problema fonamental és que no es vol entendre que, a les societats del segle XXI, l’objectiu més important de l’ensenyament bàsic i obligatori ha de ser la formació dels futurs ciutadans. Això vol dir, l’educació en els valors i hàbits que fan possible el funcionament d’una societat democràtica, cohesionada i solidaria. És clar que aquesta formació comporta també l’aprenentatge de coneixements; d’aquells que són necessaris per viure en societat, analitzar críticament l’entorn i per no deixar-se enganar. Però, si revisam els debats que s’estan produint en relació al projecte, ens trobam que el nucli central de la majoria de les argumentacions i de les distintes posicions, es fonamenten encara a entendre l’educació bàsica com un procés exclusivament instructiu en el que es pretén la memorització de continguts. Això, afegit als forts interessos de l’escola privada i a la resistència de l’Església catòlica a perdre cap dels seus privilegis, ens condueixen a confondre completament el camí correcte.

Si prestam atenció al debat, veurem la confusió que comporten moltes de les demandes. Es proclama que els alumnes si no volen estudiar -es a dir aprendre els coneixements que el professor vol- han de ser desviats a altres vies o exclosos del sistema educatiu. I, ens podem demanar: que es fa per motivar aquests alumnes que per condicions familiars o entorn social valoren poc la seva formació?. Inculcar la cultura de l’esforç no s’aconsegueix amb suspesos o fent amonestacions a balquena per acabar expulsant als alumnes. Es diu que s’ha de reforçar l’autoritat del professors. No hi ha res que faci perdre més l’autoritat d’un professor que no saber el que s’ha de fer en una situació de conflicte. Que es fa per formar als professors en tècniques de resolució de conflictes?. Alguns sindicats docents es queixen que amb la nova llei els professors podran impartir matèries que no són de la seva especialització. Un altre cop l’argument academicista. Algú es pot creure que siguin necessaris tants de superespecialistes en cada matèria per formar els alumnes d’ESO?. No seria millor reduir el nombre de professors que intervenen amb cada grup i coordinar més els equips educatius?. Es queixen que els alumnes puguin superar un curs per acord de l’equip docent i que el professor d’una determinada matèria no pugui vetar aquesta decisió. Un cop més la mania instructiva; parlam de formar ciutadans conscients o d’evitar que algú superi el curs sense saber calcular el mínim comú múltiple. Estan els coneixements que s’ensenyen orientats a resoldre problemes de la vida quotidiana, a que els alumnes puguin actuar satisfactòriament en una societat tan complexa com la nostra o responen a la selecció feta en funció de la lògica de cada matèria?. En un altre comentari ja varen presentar la contradicció existent entre el que s’ensenya als centres de secundària i el que s’avalua a Europa a l’hora de fer el famós informe PISA. Ja fa segles que es va demostrar que la millor forma d’aprendre és aplicant els coneixements a la resolució de problemes. On és l’ensenyament per projectes que impliquin la intervenció de matèries diverses als nostres centres d’ESO?. Igualment fa rialles, per no plorar, que un dels gran debats sigui el de quin ha de ser el percentatge de continguts comuns que s’han d’ensenyar. I, no seria millor parlar dels valors comuns que s’han d’aconseguir formar?.

Hem sabut que a un dels congressos organitzats la Conselleria d’Educació, un pare immigrant, va demostrar la seva sorpresa en descobrir que, a un país europeu com el nostre, els professors dels seus fills tan sols estaven format en una matèria concreta i no tenien cap formació específica en mètodes i sistemes d’ensenyament. És clar que atendre la diversitat existent actualment a les nostres escoles no és una tasca senzilla. Per això calen educadors ben formats i no és suficient amb bons instructors que dominin molt bé una matèria. I, dit de pasada, no seria també el moment de convertir els inspectors en autèntics assessors i animador de la millora de la qualitat docent i descarregant-los d’unes tasques burocràtiques que els ocupen tot el temps?.

Sembla també que el gran pacte per l’educació sigui el de trobar un equilibri entre els interessos de l’escola privada i els que confien tan sols en l’ensenyament públic per garantir la qualitat i l’equitat educativa. Els grans acords es poden acabar limitant a determinar el nombre d’assignatures suspeses amb les que s’ha de repetir curs o a establir un major o menor grau de control als centres privats per evitar que puguin acabar triant els alumnes. Aquestes qüestions, encara que puguin ser importants, no resoldran el nucli central del problema educatiu. La vertadera solució tan sols vendrà si es modifica radicalment la mentalitat de les persones implicades en el procés educatiu i si la resta de la societat esdevé conscient que la tasca de formar als joves no és tan sols una responsabilitat de l’escola.

Si es pogués hauríem de refundar la nostra educació, dissenyar-la de bell nou ja que a cada reforma encara l’empitjoram més. Estam perduts!.

El 19 de novembre del 2005 va morir a l’Abadia de Montserrat Ireneu Segarra, compositor, pedagog musical, monjo benedictí i director, durant 44 anys, de l’Escolania de Montserrat. Ireneu Sagarra ha donar nom a una escola de formació musical a Mallorca de gran prestigi.

Segarra havia nascut a Ivars d’Urgell l’any 1917 i tenia, per tant, vuitanta-vuit anys. Fou membre de l’Escolania de Montserrat entre els 10 i els 14 anys, on estudià amb Anselm Ferrer i Àngel Rodamilans. Més tard ingressà al monestir de Montserrat com a monjo i continuà els seus estudis d’harmonia i contrapunt a Barcelona amb Cristòfor Taltabull i de piano amb Frank Marshall. Completà la seva formació com a compositor amb Nadia Boulanger, a París. L’any 1953 assumí la direcció de l’Escolania de Montserrat, tasca que desenvolupà durant 44 anys, donant a aquesta formació coral infantil un prestigi i projecció internacionals.

És autor de "La veu del nen cantor", traduït a diverses llengües, i de composicions musicals litúrgiques. L’any 1986 Ireneu Segarra va rebre la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.

Podeu llegir l’article "Homenatge al P. Ireneu" de Bernat Vivancos, que forma part del llibre "Ireneu Segarra, mig segle de mestratge musical" (Barcelona: PAMSA, 1998)

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

• Els blocs una bona forma d'estar informats.
• Els arguments ideològics de la segregació de nins i nines a l’escola.
• La segregació escolar de nins i nines.
• Quins alumnes nouvinguts aniran al col·legi del Parc Bit?
• El PP i l’escola privada
• Convivència als centres escolars
• Els mestres de la República
• La diversitat cultural. Documents per la reflexió i el debat
• Un pare agredeix a un professor en un centre educatiu.
• Els sistemes educatius europeus ¿Crisi o transformació?

• General [45]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom