El dia a dia de l'educació

Una mica d'humor. Vos presentam aquesta tira còmica de el Listo. Si voleu veure com continua la història podeu consultar la seva pàgina on trobareu tres tires més que segueixen la relació d’aquests dos personatges que "lliguen" amb l’escusa de l’educació social.

De la feblesa dels arguments en el debat educatiu

Un sopar amb professors i metges. Un dels professors comenta: "és que hem d’atendre alumnes molt diferents". Contesta un dels metges: "jo no tenc cap pacient igual". Continua tranquilament la conversa.

El dia a dia de l'educació es vol afegir a l'homenatge a Toni Pagès i Dalmau. Amb aquesta finalitat reproduïm un dels seus articles que remenant papers hem trobat.
És una article escrit a principis del 1970 en uns moments de profunds canvis. La nostra societat, impulsada per l'inici del boom del turisme i de l'esclat urbanitzador, avançava ràpidament del consum imprescindible a una societat de consum, mentres s'agreujaven alguns dels problemes social i es vivia una creixent contestació social i política a la dictadura franquista. En tant que el 1963 tan sols un 8% de les famílies espanyoles tenien televisió, el 1969 aquesta xifra arribava ja al 62%. Els intents de recuperació de la cultura catalana començaven a donar els seus fruits a finals del anys seixanta, amb l'aparició de la Gran Enciclopèdia Catalana, el primer Premi d'Honor de les Lletres Catalanes o el naixement de la Universitat Catalana d'Estiu. Els tecnòcrates de l'Opus Dei es feien forts en el govern en contra dels grups més lligats a la Falange i preparava la reforma educativa que acabaria amb la Llei General d'Educació del 1970. El juliol de 1969 Joan Carles era designat successor de Franco pocs dies després que Neil Armstrong fos el primer home en trepitjar la lluna. A finals d'aquell any es va constituir la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. El gener de 1970 es produïren conflictes laborals a diverses empreses de Barcelona. A Mallorca a finals del seixanta, es crearen els primers nuclis de CC.OO. La revolta estudiantil del maig del 1968 a França havia esdevingut un referent internacional dels canvis en la cultura dels joves. L’Església catòlica espanyola i mallorquina patia també fortes convulsions. Entre el clergat més jove, es va produir una ràpida radicalització cap a posicions social i polítiques més compromeses, amb un cert acostament, en alguns casos, al marxisme. L'escoltisme, català i mallorquí, vivia canvis importants en la seva metodologia amb la introducció del mètode ràngers i pioners i es produïa també una creixent conscienciació política i social entre els seus membres.
Aquestes ràpides notes històriques ens ajuden a comprendre el clima en el que l'article va ser escrit i a copsar millor el pensament i la sensibilitat religiosa, educativa i social d'aquell Toni Pagès que ara ens ha deixat. Que al cel sia i que el seu testimoni de compromís quedi entre noltros.

Circular de la Delegacions Diocesanes d'Escoltisme de Mallorca. Gener de 1970, pp. 1-2.

CARTAS AL DIRECTOR

El esfuerzo de los alumnos

José Ignacio Moreno Iturralde -Madrid

EL PAÍS-Opinión - 08-12-2005

Como profesor de instituto quisiera agradecer a la ministra las pocas modificaciones a la LOE que se han efectuado para bien; no lo esperaba. Sin embargo, considero insuficientes estos cambios. Intentaré explicar por qué: escuché decir a un experto sobre desarrollo del Tercer Mundo que la clave del progreso estaba en la "expansión de las capacidades humanas". Pienso que esta misma idea se puede llevar a la educación. ¿Cómo van a expandir sus capacidades alumnos a los que no se les exige? La LOE sigue siendo muy negativa, como lo fue la LOGSE, porque no premia el esfuerzo. ¿Cómo es posible que una ley de educación diga que lo importante son las actitudes y no los contenidos? Esta ley, como la anterior, es una teoría que no toca el suelo. ¿Por qué se sigue en esta dirección.

Un exemple més de la feblesa dels arguments que es fan servir al debat educatiu. Qui ha dit que les actituds i els comportaments excloguin els continguts?. Per comportar-se correctament, també calen continguts i coneixements, però coneixements apresos amb sentit i que ajudin a comprendre millor la realitat. Es pot ser respectuós amb el medi sense coneixements de biologia?, es pot ser un consumidor racional sense saber matemàtiques?, es pot ser un ciutadà conscient sense conèixer com funcionen les institucions?, no, però l'objectiu no és tan sols memoritzar el que és un ecosistema, aprendre a resoldre equacions o saber repetir el nom de les comunitats autònomes de l'Estat.

No es premia l’esforç, es diu. I que vol dir premiar l’esforç?, passar de curs als que han sabut contestar un examen? o valorar el progrés de cada un. O no és esforç, pels immigrants, aprendre a parlar una llengua diferent i integrar-se en una nova cultura? o superar un entorn familiar poc estructurat i poc motivador per concentrar-se en uns aprenentatges escolars?. Doncs aquests haurien de tenir premi. No en sortim!, a alguns els hi costa molt entendre el que ha de ser l’educació al segle XXI.

De la feblesa dels arguments en el debat educatiu

Un sopar; alguns metges i professors. Un dels professors comenta: "els meus alumnes d’ESO no m’aprenen". Un dels metges respon: "als meus malats també me costa curar-los". Continua tranquilament la conversa.

Estam perduts en el doble sentit que té l’expressió: derrotats i sense saber on anam. Cal ser prudents amb un projecte de llei orgànica d’educació que encara esta en tràmit parlamentari, però, pel que sembla, no aman pel bon camí. El gran debat que s’havia de fer sobre l’educació a acabat en crits i confusió intencionada. Al final més que pacte sembla que s’arribarà a una pasterada de interessos que res tenen a veure amb la recerca de la qualitat educativa ni amb els objectius d’aconseguir l’equitat. El problema fonamental és que no es vol entendre que, a les societats del segle XXI, l’objectiu més important de l’ensenyament bàsic i obligatori ha de ser la formació dels futurs ciutadans. Això vol dir, l’educació en els valors i hàbits que fan possible el funcionament d’una societat democràtica, cohesionada i solidaria. És clar que aquesta formació comporta també l’aprenentatge de coneixements; d’aquells que són necessaris per viure en societat, analitzar críticament l’entorn i per no deixar-se enganar. Però, si revisam els debats que s’estan produint en relació al projecte, ens trobam que el nucli central de la majoria de les argumentacions i de les distintes posicions, es fonamenten encara a entendre l’educació bàsica com un procés exclusivament instructiu en el que es pretén la memorització de continguts. Això, afegit als forts interessos de l’escola privada i a la resistència de l’Església catòlica a perdre cap dels seus privilegis, ens condueixen a confondre completament el camí correcte.

Si prestam atenció al debat, veurem la confusió que comporten moltes de les demandes. Es proclama que els alumnes si no volen estudiar -es a dir aprendre els coneixements que el professor vol- han de ser desviats a altres vies o exclosos del sistema educatiu. I, ens podem demanar: que es fa per motivar aquests alumnes que per condicions familiars o entorn social valoren poc la seva formació?. Inculcar la cultura de l’esforç no s’aconsegueix amb suspesos o fent amonestacions a balquena per acabar expulsant als alumnes. Es diu que s’ha de reforçar l’autoritat del professors. No hi ha res que faci perdre més l’autoritat d’un professor que no saber el que s’ha de fer en una situació de conflicte. Que es fa per formar als professors en tècniques de resolució de conflictes?. Alguns sindicats docents es queixen que amb la nova llei els professors podran impartir matèries que no són de la seva especialització. Un altre cop l’argument academicista. Algú es pot creure que siguin necessaris tants de superespecialistes en cada matèria per formar els alumnes d’ESO?. No seria millor reduir el nombre de professors que intervenen amb cada grup i coordinar més els equips educatius?. Es queixen que els alumnes puguin superar un curs per acord de l’equip docent i que el professor d’una determinada matèria no pugui vetar aquesta decisió. Un cop més la mania instructiva; parlam de formar ciutadans conscients o d’evitar que algú superi el curs sense saber calcular el mínim comú múltiple. Estan els coneixements que s’ensenyen orientats a resoldre problemes de la vida quotidiana, a que els alumnes puguin actuar satisfactòriament en una societat tan complexa com la nostra o responen a la selecció feta en funció de la lògica de cada matèria?. En un altre comentari ja varen presentar la contradicció existent entre el que s’ensenya als centres de secundària i el que s’avalua a Europa a l’hora de fer el famós informe PISA. Ja fa segles que es va demostrar que la millor forma d’aprendre és aplicant els coneixements a la resolució de problemes. On és l’ensenyament per projectes que impliquin la intervenció de matèries diverses als nostres centres d’ESO?. Igualment fa rialles, per no plorar, que un dels gran debats sigui el de quin ha de ser el percentatge de continguts comuns que s’han d’ensenyar. I, no seria millor parlar dels valors comuns que s’han d’aconseguir formar?.

Hem sabut que a un dels congressos organitzats la Conselleria d’Educació, un pare immigrant, va demostrar la seva sorpresa en descobrir que, a un país europeu com el nostre, els professors dels seus fills tan sols estaven format en una matèria concreta i no tenien cap formació específica en mètodes i sistemes d’ensenyament. És clar que atendre la diversitat existent actualment a les nostres escoles no és una tasca senzilla. Per això calen educadors ben formats i no és suficient amb bons instructors que dominin molt bé una matèria. I, dit de pasada, no seria també el moment de convertir els inspectors en autèntics assessors i animador de la millora de la qualitat docent i descarregant-los d’unes tasques burocràtiques que els ocupen tot el temps?.

Sembla també que el gran pacte per l’educació sigui el de trobar un equilibri entre els interessos de l’escola privada i els que confien tan sols en l’ensenyament públic per garantir la qualitat i l’equitat educativa. Els grans acords es poden acabar limitant a determinar el nombre d’assignatures suspeses amb les que s’ha de repetir curs o a establir un major o menor grau de control als centres privats per evitar que puguin acabar triant els alumnes. Aquestes qüestions, encara que puguin ser importants, no resoldran el nucli central del problema educatiu. La vertadera solució tan sols vendrà si es modifica radicalment la mentalitat de les persones implicades en el procés educatiu i si la resta de la societat esdevé conscient que la tasca de formar als joves no és tan sols una responsabilitat de l’escola.

Si es pogués hauríem de refundar la nostra educació, dissenyar-la de bell nou ja que a cada reforma encara l’empitjoram més. Estam perduts!.

El 19 de novembre del 2005 va morir a l’Abadia de Montserrat Ireneu Segarra, compositor, pedagog musical, monjo benedictí i director, durant 44 anys, de l’Escolania de Montserrat. Ireneu Sagarra ha donar nom a una escola de formació musical a Mallorca de gran prestigi.

Segarra havia nascut a Ivars d’Urgell l’any 1917 i tenia, per tant, vuitanta-vuit anys. Fou membre de l’Escolania de Montserrat entre els 10 i els 14 anys, on estudià amb Anselm Ferrer i Àngel Rodamilans. Més tard ingressà al monestir de Montserrat com a monjo i continuà els seus estudis d’harmonia i contrapunt a Barcelona amb Cristòfor Taltabull i de piano amb Frank Marshall. Completà la seva formació com a compositor amb Nadia Boulanger, a París. L’any 1953 assumí la direcció de l’Escolania de Montserrat, tasca que desenvolupà durant 44 anys, donant a aquesta formació coral infantil un prestigi i projecció internacionals.

És autor de "La veu del nen cantor", traduït a diverses llengües, i de composicions musicals litúrgiques. L’any 1986 Ireneu Segarra va rebre la Creu de Sant Jordi que atorga la Generalitat de Catalunya.

Podeu llegir l’article "Homenatge al P. Ireneu" de Bernat Vivancos, que forma part del llibre "Ireneu Segarra, mig segle de mestratge musical" (Barcelona: PAMSA, 1998)

L'educació social aviu: la intervenció socioeducativa a Catalunya, un obra coordinada per Pere Soler Masó i publicada per la Universitat de Girona fa poc. Una publicació que coincideix amb la graduació de la desena promoció de diplomats i diplomades en educació social per la Universitat de Girona. Coincidint amb aquest aniversari, el llibre vol oferir una revisió de l'estat actual de diferents sectors de treball de les educadores i els educadors socials a Catalunya, a través de les aportacions de profesionals i de professorat vinculats a la seva formació. Els catorze capítols que composen aquesta obra permeten tractar específicament una bona part dels sectors i espais d'intervenció socioeducativa d'avui i analitzar també alguns dels principals temes de debat i reptes que hi ha en l'actualitat en el treball educatiu en l'ambit social.

Avui, 3 de desembre, és el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat.

És, doncs, una bona ocasió per insistir en la necessitat que aquestes persones puguin gaudir d'una plena integració escolar. Actualment, encara que l'escola cada vegada ha de donar resposta a una més creixent diversitat de l'alumnat, no es pot descuidar a les persones amb discapacitat. L’escolarització d’aquells que tenen una discapacitat, en les condicions més normalitzades possibles, és una condició necessària per aconseguir que aquestes persones puguin assolir la seva condició de ciutadans. Les necessitats educatives que tenen aquestes persones no poden quedar diluïdes dins d’un ampli sac de problemàtiques diverses.

L’escola ha d’atendre a la diversitat i això implica donar a cada un el que necessita. L’atenció a la diversitat implica canvis en el sistemes escolars que no sempre s’han sabut fer i una formació adient del professorat que no sempre ha tengut. Malgrat la legislació que protegeix a aquestes persones i que obliga a una atenció educativa normalitzada ha evolucionat molt, des de la restauració de la democràcia, gràcies als esforços de les famílies, les associacions, els professionals i les institucions, no sempre aquesta legislació s’acompleix.

La LOCE ha provocat una certa confusió agrupant les necessitats educatives de les persones amb discapacitat amb els nou vinguts, amb els que pateixen dèficit social i els superdotats sota el nom de necessitats educatives específiques. Aquesta agrupació no pot implicar unificar l’atenció de tots aquests col·lectius. Cada probleàtica i cada nin o nina necessita una atenció específica que l’escola ha de donar.

Els beneficis d’una escola inclusiva, en la que cada nin, a mesura de les seves possibilitats, pugui participar en les activitats col·lectives, no són visibles tan sols per ells. El conjunt de l’alumnat es beneficiarà també d’una formació en la tolerància, en el respecte a la diferència, en la solidaritat i en la no discriminació, valors que són molt necessaris per la societat actual. L’escola inclusiva, ben planificada i amb els recursos adients, no es contradictòria amb una escola que persegueix la qualitat, tot al contrari.

Con insisteix repetidament el Consell d’Europa, la qualitat no es pot aïllar de l’equitat i donar a cada alumne el tractament que exigeix, és un principi bàsic de la qualitat educativa. No ens deixem enganar per solucions simplistes, el secret de l’èxit educatiu no consisteix a segregar als que presenten problemes per atendre millor als que no en tenen. Aquesta és una falsa solució que no aconsegueix millorar la qualitat ja que elimina els mecanismes d’atenció individualitzada i fomenta l’ensenyament tradicional i memorístic. Són moltes les escoles i els educadors que fan una feina responsable en aquest terreny però alguns sucumbeixen a les dificultats renunciant i creuen que fent grups més homogenis o eliminat els que no segueixen una pràctica educativa rutinària, aconseguiran resoldre tots els problemes. Els educadors que actuen d’acord amb els principis correctes haurien de rebre tot el suport de les administracions, de la inspecció i dels centres. Cal felicitar i reconèixer tantes i tantes experiències de bones pràctiques docents i denunciar aquelles ja desfasade i que, no obstant això, segueixen emprant-se sense que ningú les denunciï.

Un Informe d’Amnistia Internacional sobre la LOE situa Espanya a la cua d’Europa en Educació en Drets Humans

La secció espanyola d’Amnistia Internacional publicà el dia 17 de novembre un informe sobre el projecte de Llei Orgànica d’Educació, LOE, en el qual demana al president del Govern, José Luís Rodríguez Zapatero, que accepti les recomanacions de les Nacions Unides sobre Educació en Drets Humans del Programa Mundial i incorpori a aquesta Llei l’educació en drets humans, tal com ho han fet altres països europeus, i com el propi Govern espanyol va defensar el desembre de l’any 2004 a l’Assemblea General de les Nacions Unides

Amnistia Internacional considera que l’assignatura "Educació per a la ciutadania" prevista en el projecte de llei, encara que representa un avanç en relació a anteriors reformes educatives en matèria de valors, és clarament insuficient, i no recull pràcticament ni una sola de les recomanacions de les Nacions Unides sobre drets humans en el sistema escolar.

El Consell Econòmic i Social de les Balears ha constat al seu informe anual el que molts ja havien dit: estam a la coa d’Europa pel que fa a la capacitat d’estimular als nostres joves a assolir un nivell adequat d’estudis. Diu el CES, als seus "Suggeriments sobre la situació socioeconòmica i laboral de les Illes Balears 2005": .

La població més jove té facilitat per trobar ocupacions arrelades amb llocs de feina poc qualificats i de caràcter temporal i abandona els estudis relativament aviat. Per tant, tenim una menor proporció de treballadors amb estudis superiors, cosa que ens converteix en la comunitat autònoma amb la proporció d’ocupats amb estudis superiors més baixa d’Espanya. El desajustament de qualificacions que es detecta en el mercat de treball afecta els nivells salarials i atesa l’estructura productiva de serveis, els fa relativament més baixos en relació a les altres comunitats autònomes. D’altra banda això contribueix al fet que es produeixi un menor creixement relatiu de la productivitat. Aquí la qüestió clau és que el menor creixement relatiu de la productivitat pot determinar, a mig i llarg termini, uns menors creixements relatius de la renda i, probablement, uns menors nivells de benestar social i de qualitat de vida

Per ratificar les observacions del CES és suficient, sense entrar en altres dades, a mirar la taxa d'abandonament dels estudis. Aquest és un dels indicadors que la Conferència de Ministres d’Educació de l’Unió Europea han inclòs entre els cinc indicadors bàsics de qualitat dels sistemes educatius. S'enten per abandonament aquells que, entre els 18 i 24 anys, no han obtingut més que la formació obligatòria (en el nostre cas graduat en ESO) i no estan cursant cap estudi. D’aquí al 2010 Europa vol reduïr el nombre d’abandonaments escolars al 10%. Aquesta taxa el 2002 era a Espanya del 29% i a Balears de 37,6 la més alta de l’Estat. Doncs bé, d’acord amb les dades publicades aquest any pel MEC, el 2003, aquesta xifra ha pujat a les Balears i es situava en un 29,8%. El que no mos sembla correcte és que es valori aquesta situació com una conseqüència quasi inevitable de les altes possibilitats que tenen els nostres joves de trobar treball. És el mateix argument que quan es justifica el "tot inclòs" en turisme a causa de l’existència d’una demanda d’aquest tipus d’oferta. Com es pugui, els poders públics han d'actuar per millorar tant l’oferta turística com el nivell d’exigència de formació que les empreses reclamen als seus treballadors i treballadores especialment si aquesta situació pot tenir greus conseqüències en el futur.

El darrer nùmero (37, gener-abril) de la Revista Iberoamericana de la Educación que publica l'Organització d'Estats Iberoamericans esta dedicat al tema de la violència a l'escola i es pot consultar en la seva versió digital.

El Dr. Miquel Triola president del Consell Social de la UIB, en una entrevista publicada al darrer nùmero revista Enllaç Campus UIB , afirma que la futura integració a l'espai europeu d'educació superior costara molts de doblers. Per això, declara: No podem seguir mantenint les actuals matrícules a preus polítics i simbòlics. No pot ser que una matrícula d'un curs d'una llicenciatura sigui inferior al que pugui costar la matrícula per a un curs de secundària en un col·legi privat. Però alerta! No estic propugnant, dient això, que l'educació sigui elitista. Al contrari, l'educació ha d'estar a l'abast de tothom. Ara bé, el que tingui, que pagui, i per al que no té s'hauran d'arbitrar mesures, siguin beques o d'altres sistemes en pràctica a d'altres països en què les mateixes universitats concedeixen pagaments diferits als estudiants que presenten un bon currículum. I no els fan falta avals, perquè saben que pagaran la formació que deuen tot d'una que cobrin un bon sou.

Y, al dia a dia de l'educació ens demanem, que té a veure la Universitat pública amb els negocis del col·legis privats?

• Inici
• Arxius
• Àlbums
• Enllaços
• Bloc de BalearWeb

«	Maig 2008					»
Dl	Dm	Dc	Dj	Dv	Ds	Dg
			1	2	3	4
5	6	7	8	9	10	11
12	13	14	15	16	17	18
19	20	21	22	23	24	25
26	27	28	29	30	31

• Els blocs una bona forma d'estar informats.
• Els arguments ideològics de la segregació de nins i nines a l’escola.
• La segregació escolar de nins i nines.
• Quins alumnes nouvinguts aniran al col·legi del Parc Bit?
• El PP i l’escola privada
• Convivència als centres escolars
• Els mestres de la República
• La diversitat cultural. Documents per la reflexió i el debat
• Un pare agredeix a un professor en un centre educatiu.
• Els sistemes educatius europeus ¿Crisi o transformació?

• General [45]

• RSS 0.90
• RSS 1.0
• RSS 2.0
• Atom